skip to main | skip to sidebar

Performance

Entrada més antiga Inici

Arxiu del blog

  • ▼  2010 (2)
    • ▼  de febrer (2)
      • Sense títol

Poemes de Juli Camarasa

L'infant i el cim







El capvespre calmós domina







Parsimoniosament







La tarda que s´escola.








Ara s´erigeix el silenci







Com a temple d´oració.







I la flor de taronger







Perboca son perfum intens,








Record furiós d´anys antics,







Esplet de vida amb tota puixança.







Nostàlgia d´atzur i aigua trèmula








Amb l´esguard ben esmolat







Guaita el xiquet la cimera,







Amb la mirada feta un braser







L´interroga el cim








Misteriosament.







TRIPI







A Manu Marí,







en l´abandó del deshàbitat.







Fermenta l´harmonia expansiva







D´estels en dansa solemne.







un corrent de raig s´enfila amunt,







Com abrusa la panxa i suren flonjos braços.







Els gestos traeixen les màscares.







I senties que el tot no era res







O que el no-res és tot.







Fumant l´herba,trinxat al món,








A recer de les ales de l´univers,







Fites somrís satànic de barba-rossa







I un graciós culet violaci.







I senties que res no importava un pet







O que una coseta arreu és massa.







Polls, dragons i panderoles







Es belluguen per la teranyina







De nit esmicolada.








ANGST







“Ara us salude de l´altra banda







De la tristesa i el desesper,







Amb un amor tan vast







Que abastarà pertot arreu.”







L.Cohen







Com una mòmia engabiada,







Sabent de cert tot fluir al defora,







Sentint de l´eternitat la paràlisi,







Infern terrible he patit,







Oh Déu,exclosa la teua mercè.







Ja Lucifer teclós no fa la guitza,







Ni mil dolors devoren cos nafrat







Es l´ànima feta pedaços,








foragitada.







Com patiré com Lot aital no-res?







De l´altra banda d´aquest desesper,







Saluts amics, beneïts enemics!







Ai bon Jesús, conec la teua entrega.








Glaça l´espant el trànsit de la mort.







PELEGRÍ







Who he desires but acts not







breeds pestilence.







W.Blake







Pelegrí, llençat ja a l´aventura,







Per què tems el pas de noves fronteres?







Tremola el cos, fremeix l´ànima tota







Cada vegada que en marxa s´inspira







risc d´enlairar-se fora dels límits,







Com els vaixells en mar oberta.







Fes-te avant i encontraràs veritat.







Amarra-la!







Per no perdre els joiells d´ornament pur.







Cada ver empelt duu camins novells.







Mamprén-los!







Que l´aigua estantissa, que cria rèptils,







No empastife amb tarquim la teua ment.







Qui penses, cert, que t´acompanyarà?







Potser la creu, sempre un dubte obert,







L´alé del món i mira que Déu Sant.







I els estimats, no defallint Amor.








Pelegrí, ardit i poruc,







Deixa´t engrunsar a la nòria







I, els ulls closos, trobaràs pau







En transitar la infinitud.








DE LA TERRA AUSTRAL







Bé que vingues de la terra austral







És ton semblant el més diàfan







De tot aquest glaçat septentrió,







I resplandeixes més càlida encara







Que les cremades pells de migjorn.







El teu somriure lleu fa somiar







En màgics horitzons oceànics,







I em demane meravellat: “Oh Déu,







Per què has fet la xarxa de la Bellesa,








Si no és per lliurar-nos ta visió?







La teua tendresa cirera m´excita







Al punt d´ofegar-me en la dolçor,







I sent com les ones de foc enceses







M´engrunsen com un xiquet al si;







Abandó a la joia, flaire del paradís,







On terra i foc, vent i aigua, recorden







l´etern de l´enjogassament.







METAFORA I POESIA VAN DE LA MA.







Com un xute de cavall







Sense efectes secundaris,







Així, em transportes, metàfora,







al galop de móns imaginaris.







Tant de joc per tu amb poesia







He viscut que em sé feliç.







al teu llom, egua alada,







per sobre núvols opacs,







afiles la llengua maldiserta







i traus espurnes pures de veritat







de pedres bastes i espúries.—de les pedres més espúries-







tu, el millor regal de Déu.







lliurada a fer l´amor amb música.







Imatge de la natura divina







No n´ets alhora consciència i reflex?







Fidel esposa, si de tu em separava







Patiria el terror d´immediatesa,







sòrdida càrcer dels cinc sentits,







nauseabunda mort de la pell freda.







Poesia, vella amiga, que t´enalteixes







Quan és suspés el temps i la remor







En mancar el dia.







Per comptar el fer de cada jorn







Ens servim del rellotge i altres.







Per copsar el silenci i el no-temps







Nocturnal et servim a tu,







Divina poesia!



Seguidors